En el palau de la lluna

Miquel Pairolí visita la Biblioteca

bibtossa — Fri, 06 Nov 2009 22:00:13 +0000

Divendres 6 de novembre, ens va visitar l’escriptor Miquel Pairolí per comentar-nos el seu llibre El manuscrit de Virgili en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

El llibre ens l’havia recomanat amb insistència la Teresa i, un cop llegit, tots els membres del grup van ser unànimes. Aquest llibre, que reflexiona sobre el sentit i l’objecte de la creació literària, està molt ben escrit i conté una història emotiva i molt interessant.

La novel·la està estructurada en dues parts. La primera, molt més àmplia, ens transcriu el manuscrit de l’escriptor Reinald Virgili en el qual recorda la seva especial relació amb Berta Canocici, una dona molt rica, culta i apassionada per l’art. Virgili havia publicat una novel·la d’èxit Memorabilia l’any 1925 i Canocici hi va quedar tan impressionada que, uns anys després, pretén contractar l’escriptor perquè escrigui durant dotze anys només per a ella. La segona part amb l’epígraf “El llimoner” és com una mena de apèndix on trobem els interessos d’algú a conèixer el que realment va viure Virgili i que acaba trobant el manuscrit.

Miquel Pairolí ens va explicar que la novel·la va sorgir al voltant de tres idees principals.

La primera pretenia especular sobre què passaria si un autor escrigués per a un únic lector. De la mateixa manera que quan fas una obra pictòrica aquesta és única i pot ser per a un sol posseïdor, quines serien les reaccions i les conseqüències d’escriure en exclusiva per a una única persona?

La segona idea era plantejar la diferent recepció que tenen l’obra pictòrica i l’obra literària. Quan un pintor ven la seva obra la perd, però un escriptor sempre pot conservar la seva obra perquè se’n fan moltes còpies.

Per últim, li interessava plantejar què passaria si algú descobrís un manuscrit d’un escriptor mort i que la seva lectura modifiqués tot el coneixement que es tenia de la seva vida.

Tot això queda reflectit al Manuscrit de Virgili. Reinald haurà de fer-se moltes preguntes abans d’acceptar o no un contracte d’aquesta mena que significa vendre la seva obra en exclusiva i, en certa manera, també una part de la seva ànima. Per què s’escriu? Per a qui s’escriu? Què es vol transmetre en una obra? Val la pena escriure? Miquel Pairolí ens va explicar que coincideix en algunes aspectes amb les reflexions que es fa Virgili però que mai no acceptaria un pacte d’aquesta mena, que al darrere hi ha una trampa fatal.

A banda de les reflexions d’un escriptor, aquesta novel·la és també una història d’amor. Els vincles entre Virgili i Canocici es fan cada vegada més íntims i profunds. Mai fan explícit el seu amor però mitjançant els seus llibres Memorandum, Memoraculum, Memento, ho comparteixen tot. Ell mateix ens ho diu. Berta i ell van passar tota una nit parlant i aquesta va ser la nit d’amor més intensa i apassionada que mai havia conegut.

Recomanar a crits

bibtossa — Mon, 11 May 2009 17:31:08 +0000

“(…) vaig trobar un d’aquells llibres que m’alteren el cor i em tornen l’alegria de viure. En acabar-lo, em va assaltar una altra vegada el desig que sempre sent en casos semblants: telefonar als amics, eixir a cridar enmig del carrer, proclamar-ho arreu del món. Dir a la gent que no poden seguir vivint sense llegir un llibre així, hi ha massa bellesa per a ignorar-lo.”

Llegíem aquest fragment d’un relat d’Agustín Fernández (1) i pensàvem que sí; que quan et trobes en un llibre d’aquests que t’alteren el cor tens ganes de cridar el seu títol i oferir-lo com un preciós regal a tothom.

Avui cridem ben fort: El jardí dels Finzi-Contini de Giorgio Bassani.
Si no l’heu llegit, afanyeu-vos a fer-ho. És un llibre exquisit.

Què hi ha dins del jardí de Bassani?

La veu pausada però intensa del narrador ens porta cap enrere, a la seva joventut, i ens fa entrar dins la comunitat jueva de Ferrara, sotragada a finals dels anys trenta per les lleis racials del feixisme. En aquesta comunitat hi ha la família dels Finzi-Contini, rics i refinats, que veuen com tot el seu món s’ensorra. Coneixerem la família i especialment Micòl, bella i delicada, amb la qual el narrador descobrirà l’amor, un amor silenciat i confús, condemnat des de bon principi a no ser.

El llibre se sent com una emotiva veu que vol recordar i explicar el passat perquè tot allò viscut no mori en l’oblit.

Escolteu al narrador:
“Quants anys han passat des d’aquella remota tarda de juny? Més de trenta. Tot i així, si tanco els ulls, Micòl Finzi-Contini encara és allà, repenjada al mur del jardí, mirant-me i parlant-me (…) Ens vam mirar fit a fit. Per damunt del seu cap, el cel era blau i compacte, un cel càlid ja estival, sense un núvol. Res no l’hauria pogut canviar, semblava, i res, en efecte no l’ha canviat, almenys a la memòria…” (2)

El grup de lectura de la Biblioteca Municipal de Tossa comentarà aquest llibre el proper 4 de juny, a les 8 del vespre.

Altres veus nostàlgiques que us recomanem a crits:

El que resta del dia de Kazuo Ishiguro
L’última trobada de Sándor Márai
El lector de Bernhard Schlink
L’amic retrobat de Fred Uhlman
Retorno a Brideshead d’Evelyn Waugh
El tret de gràcia de Marguerite Yourcenar

(1) Agustín Fernández Paz, “Un riu de paraules”. Només ens queda l’amor . Alzira: Bromera, 2009 (pàg. 167,168)
(2) Giorgio Bassani. El jardí dels Finzi-Contini. Barcelona: Proa, 1987 (pàg. 44)

Josep Maria Fonalleras visita la Biblioteca

bibtossa — Tue, 05 May 2009 15:30:05 +0000

Dijous, dia 30 d’abril de 2009, ens va visitar Josep M. Fonalleras per comentar-nos el seu llibre Sis homes en una activitat promocionada per la Institució de les Lletres Catalanes.

En el llibre cinc homes expliquen les seves experiències al narrador. Tots ells han viscut situacions límit i se n’han sortit d’alguna manera. August Anger, ha sobreviscut a un atac de cor; Aníbal Yebra, és un il·luminat que ha passat pel dejuni, viu com un eremita dos anys i acaba volent ser poeta; Vicenç Úbeda, és un escriptor obsessionat en matar un escriptor d’èxit; Marçal Helena ha estat ingressat una temporada en una residència de gent gran i Robert Comala regala al narrador una carpeta plena de papers, plena d’històries literàries possibles.

Tots aquests homes tenen ganes de donar al narrador arguments per escriure, però ell, precisament, tem i vol fugir dels arguments.

Enllaçant totes les històries hi trobem les angoixes del narrador, un escriptor que sent devoció per la paraula i per la forma d’expressar-la; que voldria que la literatura s’assemblés a un quadre, sense arguments, sense evolucions, i que el lector ho copsés tot d’una sola vegada i amb una única llambregada.

Concurs de punt de llibres

bibtossa — Tue, 05 May 2009 10:11:38 +0000

L’Abel Díaz Rego ha estat el guanyador del Concurs de punt de llibres de la Biblioteca amb un punt en què ens convida a divertir-nos llegint.

Sant Jordi

bibtossa — Thu, 23 Apr 2009 10:00:50 +0000

Us oferim una flor robada en forma de conte:

“És noctàmbula. Quan els Sastres Amagats cusen la lluna a la falda de la nit, quan s’omple de vent la granota, quan va de cacera l’enganyapastors, la Flor Cerimoniosa es bada. De dies dorm. Té els pètals de gasa i de foc de magrana. Adorna. És flor per als rat-penats que la volten tenebrosos i càndids. Xafarders. Però tot i que per a ella la nit hagi estat de vetlla i que dormir amb el sol li sigui mitja vida i més enllà, si et sent a prop no pot deixar d’obrir-se: fa visita. No diu res perquè no pot enraonar, és clar, però t’acull plena de gràcia i no t’abandona ni cinc minuts. És la més caia.”

[Flor cerimoniosa. Mercè Rodoreda]

Recital poètic “I en arribar al terme entonaré”

bibtossa — Sat, 15 Nov 2008 11:21:06 +0000

Foto: Jordi Ferré

El 15 de novembre de 2008 components del Grup de lectura i Amics de la Biblioteca Municipal de Tossa van oferir un recital de poesia. En Jaume Lleonart ho va organitzar tot amb una sensibilitat exquisida: selecció de poesies, material d’acompanyament i escenografia.

Es van llegir poesies de Walt Whitman, Konstantin Kavafis, Joan Salvat Papasseit, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Ángel González i Maria-Mercè Marçal.

Aquesta és una de les poesies que es va llegir:

De parar i desparar taula (Maria-Mercè Marçal)

Amor, saps?, tot avui, la meva porta
frisant per fer-te pas s’obria sola.
S’han omplert de viandes plats i taula.

Tot resplendia en els cristalls de l’aigua.
El julivert s’ha refet (El rellotge
toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa

avui no sembla la mateixa casa.
Creix l’orenga i s’enfila per la porta.
La fruita accepta el repte del rellotge.
(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)
A l’aigüera vessunya un somni d’aigua
i plou desig a raig sobre la taula.

Amor… (Les set: no véns. Sota la taula
s’amaguen els neguits. Fora de casa
la tristesa!) Quin goig els dits de l’aigua
acaronant rajoles! Pany i porta
com floriran quan tu arribis! Sola-
ment vull que calli aquest rellotge

Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge
que amb minuts i segons paro la taula.
Toco les vuit i, del cap a la sola
de la sabata, sento que la casa
ja no sé si és meva. Per la porta
fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.

Toco les nou i les deu, i sóc l’aigua
gebrada a les agulles del rellotge.
Per encobrir neguits ja no tinc taula.
Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.
Puja el desig i clivella la casa.

Per les escletxes, veus? Fujo de casa,
raiera d’aquest foc que invoca l’aigua.
(Vindràs quan morirà l’hora més sola?)
La fruita perd l’aposta amb el rellotge
I la tardor fa el ple damunt la taula.
Res no troba sortida per cap porta.

La nit truca a la porta i ve ben sola:
Desparo taula i nego dins de l’aigua
desig, rellotge, orenga, plats, cor ,casa.

Albert Sánchez Piñol visita la biblioteca

bibtossa — Sat, 08 Nov 2008 10:51:33 +0000

Visita d'Albert Sánchez Piñol

La trobada del Grup de lectura del mes de novembre ha estat molt especial perquè, gràcies a la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, ens ha visitat Albert Sánchez Piñol. Vam poder parlar amb ell dels seus llibres La pell freda i Pallassos i monstres i de les seves experiències com a antropòleg a l’Àfrica. Va ser una estona divertida i sorprenent.

Albert Sánchez Piñol, La pell freda. Barcelona: La Columna, 2002

La pell freda ha estat una sorpresa en el àmbit de la literatura contemporània catalana en ser una obra original en la temàtica i en l’estil. Nosaltres en som entusiastes, encara que també hem de dir que no va agradar a tots els components del Grup de lectura.

Comencem dient que es tracta d’una novel·la que presenta diferents nivells de lectura. Podem llegir-la com una novel·la d’aventures, fantàstica i encomanar-nos del seu ritme trepidant; però també, i sobretot, fer una lectura metafòrica i pausada, aturant-nos a reflexionar sobre el comportament ètic de l’home davant d’allò desconegut i de la por.

L’estructura és molt sòbria, tant pel que fa al espai reduït com al nombre de personatges. Un antic militant de l’exèrcit republicà irlandès desembarca en una illa perduda al mig de l’Atlàntic on només hi ha un únic habitant, un home esquerp que viu al far. Però no hi són sols i ben aviat coneixerem l’assetjament d’uns éssers monstruosos que venen del mar, els citauques.

Aquesta sobrietat contrasta amb el ritme del fil narratiu. Els atacs dels monstres marins; la relació tortuosa entre els dos homes de l’illa; la presència d’Aneris, una citauca que passa de ser mascota a ser sirena; l’evolució de la mirada del protagonista cap a l’enemic… L’argument presenta una intensa evolució, amb girs que canvien la percepció que teníem de la història, fins arribar a un final trasbalsador que ens torna al punt d’origen.

Com a reflexió final recordar la importància que té la pròpia mirada davant de l’altre. “L’enemic només existeix segons la mirada que li dediquem”.

Per saber-ne més del llibre:

http://www.uoc.edu/lletra/noms/asanchezpinol/index.html http://www.uv.es/caracters/textos/n26/annaromero26.htm
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/pell/index.htm
http://www.xtec.cat/lic/centre/professorat/dossiersgust/Sanchez_2004.pdf

Lectures particulars

bibtossa — Thu, 02 Oct 2008 10:49:00 +0000

“Mi biblioteca es una suerte de autobiografía” (Alberto Manguel)

Ens trobem els components del grup de lectura i aquesta vegada la trobada és diferent. No comentem una lectura comú, parlem de lectures particulars. En Jaume ens havia proposat un joc. Havíem de triar un únic llibre que ens agradés especialment, un llibre que tingués per nosaltres un significat rellevant. Aquesta seria la biblioteca íntima del grup de lectura:

1. Orgull i prejudici de Jane Austen
2. Pedra de tartera de Maria Barbal
3. Camí de Sirga de Jesús Moncada
4. Un home de paraula d’Imma Monsó
5. Modelos de mujer (El vocabulario de los balcones) d’Almudena Grandes
6. La noia de la perla de Tracy Chevalier
7. Els dimarts amb Morrie de Mitch Albom
8. El príncipe idiota de F. Dostoivski
9. Tòquio blues de Haruki Murakami
10. L’illa del tresor de R.L. Stevenson
11. El cartero de Neruda d’Antonio Skármeta
12. Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera
13. El perfum de Patrick Süskind
14. El senyor dels anells de J.R.R. Tolkien
15. Lucidez de José Saramago
16. Les veus del Pamano de Jaume Cabré
17. Tot un caràcter d’Imma Monsó
18. Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar
19. La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca

Molts escriptors ens han parlat de les seves lectures més estimades. Us recomanem:
- Jorge Luis Borges, Biblioteca personal. Madrid: Alianza, 2002
http://www.relectura.org/cms/content/view/159/76/
- Vicenç Pagès, “Dos cents llibres que cal llegir”
http://www.vicencpagesjorda.net/cat/rareses/rareses-llista.html
- Hilario J. Rodríguez, Cosntruyendo Babel. Salamanca: Témpora, 2004

Fahrenheit 451

bibtossa — Mon, 08 Sep 2008 10:42:42 +0000

“Potser els llibres ens ajudaran a sortir del pou. Potser podrien ajudar-nos a no cometre els mateixos errors, insensats i maleïts”

Ray Bradbury, Fahrenheit 451. Barcelona: Proa, 2007

Ens trobem els components del Grup de lectura per comentar el llibre i veure l’ adaptació cinematogràfica de François Truffaut. La lectura no ha despertat en tots les mateixes emocions; mentre per alguns es tracta d’una obra apassionant, altres s’hi han sentit decebuts. Ja passa això sovint en les nostres trobades: un xoc de diferents lectures i de diferents sentiments cap a la lectura que compartim.

Però, des de la Biblioteca, no ens podem estar de defensar i recomanar aquest llibre que està considerat un clàssic de la ciència-ficció i és una meravellosa reivindicació del poder de la literatura.

Fahrenheit 451 ens fa entrar en un món aparentment utòpic, envaït pels mitjans audiovisuals i per formes d’entreteniment ràpid, en el qual estan prohibits els llibres. La lectura està considerada un perill per a les persones perquè fa pensar i pot inquietar l’ànima.

En aquesta societat els bombers, en lloc d’apagar incendis, tenen la funció de fer fogueres amb la literatura. Montag, el protagonista d’aquesta història, és bomber i comença a fer-se preguntes i a adonar-se que no se sent feliç. Una noia que passeja de nit i sembla boja l’ensenyarà a mirar la vida d’una altra manera. Veure com una dona decideix morir cremada amb la seva biblioteca l’aproparà al valor dels llibres. I quan comença a sentir la necessitat de fer alguna cosa no estarà sol. Hi ha Faber i sobretot hi ha uns homes–biblioteques que deambulen pels camins amb un llibre en el seu interior. Us podeu imaginar l’amor d’aquests homes cap a la literatura? Quin llibre hauran triat per memoritzar i per què?

En aquest sentit en Jaume ens ha proposat un joc i ens ha fet triar un únic llibre que voldríem salvar de la foguera. Us traslladem a tots la pregunta.

I d’unes lectures a altres. Us recomanem, amb entusiasme, Les cròniques marcianes de Ray Bradbury. Sorprenents, fascinants. Comenceu pel pròleg de Jorge Luis Borges; també, altres llibres que ens parlen de distòpies: 1984 de George Orwell, El món feliç d’Aldous Huxley, “Los desposeídos” d’Ursula K. Le Guin…

I per últim, el capítol “La biblioteca como sombra” dins La biblioteca de noche d’Alberto Manguel sobre les ombres de les biblioteques, els llibres que han desaparegut i s’han fet desaparèixer al llarg de la història.

El Lector

bibtossa — Thu, 03 Jul 2008 10:15:35 +0000

El Lector

Bernhard Schlink, El lector. Barcelona: Columna, 2003

Michael Berg és un noi de quinze anys que viu una història d’amor amb una dona vint-i-un anys més gran que ell. La relació segueix uns rituals d’erotisme i lectures en veu alta i, tot i que dura poc temps, determinarà la vida dels dos personatges.

Passats set anys Michael retroba Hanna en un judici sobre crims de guerra nazis i descobrirà dos secrets de la dona a qui tant ha estimat.

Grup de lectura de Tossa. La proposta del juny és El lector de Bernhard Schlink. Què de nou ens pot dir la Hanna i el noiet després de tants anys de la seva primera lectura?. Una certa por de que el temps hagi envellit les emocions que va despertar en el seu moment… També la por de si agradarà a les noies (em nego a dir-les “miembras”) del Grup de lectura, tenint en compte que la proposta d’aquest llibre era meva… De si aixecarà les passions que va aixecar en mi en aquella llunyana primera vegada…

I vet aquí el que hem trobat:

1. Que els anys passen, nosaltres envellim, però la bona literatura roman en el seu lloc: les emocions, les mateixes. Les reflexions més potents encara. La necessitat de fer les paus amb el passat i de no trair la memòria de la Hanna i el noiet són més actuals que mai.

2. Satisfet de la rebuda de les noies del Grup de lectura. En paraules de na Plàcida: “Sembla estrany que en un llibre tan petit puguem trobar-hi tantes coses i tan bones”. La trobada per comentar el llibre ha estat magnífica .

3. I les passions que em va despertar a mi, segueixen vigent en els nous adeptes a El lector?. Definitivament ho són.

I com que, al capdavall, llegir no és res més que encetar noves preguntes a mesura que es van cercant respostes, em venen al cap uns quants interrogants: Poden les circumstàncies externes modificar el record de les vivències íntimes? Es possible conviure amb l’horror del nazisme i sortir-ne sense ferides? Es poden perdonar els horrors? O costa més de perdonar la ignorància? Es pot estimar tota una vida una persona que només es va tenir trenta anys abans? Quin amor és aquest? Som el que llegim? O potser som el que triem? Què hauria triat l’Hanna si hagués pogut? Què el noiet?

No ho sabem, però per això llegim. Llegiu El lector. Us donarà peu a seguir preguntant-vos.

I per acabar, perquè no hi han més homes al Grup de lectura de Tossa? Ànim nois, llegir i compartir experiències no perjudica ni la salut ni a vosaltres mateixos. Serà un plaer trobar-vos ara que anem pel Fahrenheit 451 del Ray Bradbury.